dimarts, 26 de març del 2013

Activitat 8


8. Fes un informe sobre el sector metal·lúrgic a Espanya i a Catalunya actualment.



Degut a la guerra civil i més tard a la dictadura, la industrialització, i conseqüenment la metal·lúrgia, va ser molt tardía a Espanya. Catalunya va ser el centre de l'industrailització d'Espanya, encara que ara el sector metal·lúrgic espanyol ha superat el català (uns 12% de llocs de treballs més). Des de l'any 1996 els treballadors de l'indústria metal·lúrgia han millorat notablement la seva qualificació, però en els últims anys s'han despatxat a molts treballadors.
De fet, un 25% del PIB s'obté d'aquesta indústria i un 47% de les exportacions catalanes estàn lligades a empreses metal·lúrgiques.

dilluns, 25 de març del 2013

Activitat 9


9. Fes una descripció d’un procés siderúrgic.


-              El procés siderúrgic es fa amb l’objectiu d’obtenir foses o acer.

La primera fase es igual i consta de l’obtenció del ferro colat a l’alt forn. El ferro colat conté un alt nivell de carboni i impureses: sofre, fòsfor, etc. que cal eliminar.

Representació del procés siderurgic


La segona fase depèn del material que es vol obtenir. En el cas de l’acer el ferro colat en estat encara líquid es porta als convertidors, on s’elimina part del carboni i les impureses per obtenir l’acer desitjat. Llavors en un procés de colada continua i un tren de laminatge, se n’obtindran diverses formes comercials. En el cas de necessitar obtenir foses, el ferro cola de l’alt forn es porta a uns altres forns, com ara els de cubilot, on s’afina fins obtenir la fosa desitjada. Després s’aboca en motlles per obtenir les formes desitjades. 


diumenge, 24 de març del 2013

Activitat 10


10. Realitza una breu història de la siderúrgia a Espanya.


La indústria siderúrgica espanyola ha experimentat un endarreriment tècnic, combustible car o de mala qualitat i un mercat de dimensions reduïdes que van fer que la siderúrgia espanyola, al llarg del segle XIX, no pogués competir amb productes anglesos, belgues o alemanys.

Els primers alts forns privats van sorgir a Lugo (Galícia), el 1794 i en Sargadelos. Anteriorment, ja s'havien instalat alguns alts forns, que  la Monarquia utilitzava per a les seves necessitats d'armament.

Més tard, la siderúrgia va passar a Andalusia, seguint el model europeu d'alts forns al carbó vegetal i afinació i l’aminació a l'hulla. Es van instal·lar plantes a Marbella (Màlaga) i en Cazalla de la Sierra (Sevilla). Però la siderúrgia andalusa no va poder prolongar més enllà del 1863, "Quan les fàbriques asturianes de Mieres (des 1852) i La Felguera (des de 1.859) van començar a treballar a ple rendiment".

La primícia a Astúries va ser deguda a l'abundància d'hulla i de mena de ferro en el seu territori, però aquesta primícia, va passar a Biscaia. En acabar al 1876 la Segona Guerra Carlina, alguns empresaris europeus per tal d'aconseguir mineral barat per als seus alts forns, van començar a instal·lar-se a la riba del Nervión. L'oferta apareixia així dividida entre els productors asturians i bascos. Va començar una  substitució dels convertidors Bessemer per altres sistemes de fabricació, difosos a Europa i els EUA. Va aparèixer així el "forn obert"  que millorava el mètode anterior.

En l'època de la Gran Guerra, el primer productor siderúrgic d'Espanya era Biscaia, seguida d'Astúries i després Santander, Àlaba, Guipúscoa i Navarra. Les fàbriques andaluses havien deixat de produir. I Alts Forns de Biscaia empresa creada el 1902, a partir de la fusió de dues societats, es va convertir en la dominant en la siderúrgia espanyola.

Després de la Primera Guerra Mundial, a les províncies cantàbriques es van afegir dues noves competidores, Barcelona i sobretot València, que als anys 20 va superar a Astúries.

Després amb el franquisme, es va crear Ensidesa, que va donar lloc a Aceralia, que es va integrar amb la francesa Usinor i la luxemburguesa Arbedo, creant així l'actual Arcelor.

dissabte, 23 de març del 2013

Activitat 11


11. Les característiques mecàniques d’un material depenen, tant de la seva composició química, com de l’estructura cristal·lina que tingui, els tractaments tèrmics modifiquen aquesta estructura cristal·lina, sense modificar la composició química, i fan que els materials adquireixin unes característiques mecàniques concretes, mitjançant un procés d’escalfaments i refredaments successius fins a aconseguir l’estructura cristal·lina desitjada. Explica els diferents tractaments tèrmics.


Els tractaments tèrmics consisteixen a sotmetre l'acer a uns canvis controlats de temperatura (escalfaments i refredaments successius) per tal de variar les proporcions dels seus constituents. A l'hora de parlar del tractaments tèrmics hi ha de referir-se a dos punts bastant importants, el primer, la temperatura AC1 és aquella a la qual comença a aparèixer el constituent austenita i es troba a 723 graus; l'altre punt es la temperatura AC3 que és aquella on la massa de l'acer s'ha transformat en austenita, el valor d'aquesta temperatura varia segons el contingut en carboni de l'acer. Els tractaments tèrmics més utilitzats són el tremp, el revingut, la recuita i el normalitzat.


Revingut:


El revingut és el procés que s'utilitza per augmentar la tenacitat dels acers que han estat sotmesos al tremp. Aquest tractament consisteix en escalfar l'acer fins a una temperatura inferior als 723 graus i refredar-la posteriorment amb l'aire. D'aquesta manera també s’aconsegueix reduir les tensions internes de l'acer trempat. el problema d'aquest procediment és que redueix la resistència mecànica i el límit elàstic de l’acer.


Recuita:

La recuita és el tractament tèrmic que s’utilitza per disminuir la duresa i incrementar la plasticitat d’un acer per poder-lo deformar i treballar fàcilment. En general consisteix en un escalfament a temperatura elevada i un refredament lent. Segons la temperatura màxima del tractament i la velocitat del refredament en distingeixen diferents tipus de recuita:

-   Recuita de regeneració: per a acers amb un contingut de carboni > 0,6%
-   Recuita globular supercrítica: per a acers aliats i per a eines.
- Recuita d’estovament: és un tractament idèntic al revingut però que s’aplica a peces que no han estat prèviament trempades. S’utilitza per a acers aliats de gran resistència, ja que si se’ls aplica una recuita de regeneració no es podria evitar el tremp de la peça en el refredament.
-  Recuita contra acritud: per eliminar l’acritud produïda en els processos de conformació.


Normalitzat:

El normalitzat, forma part d’un dels tractament tèrmics que s’encarrega de l’escalfament fins a la temperatura d’austenització i un refredament a l’aire (procés amb velocitat més lenta que el tremp però més ràpida que la recuita).

Amb el normalitzat el que busquem són dos objectius. La primera és en  la utilització d’ acers amb  poca quantitat de carboni (entre 0,15 i 0,5%) que han estat deformats en fred o calor. L’objectiu és la eliminació de les possibles tensions internes produïdes per les mateixes deformacions i tornar-los a l’estat inicial amb les seves propietats originals.

El segon objectiu, consisteix en l’afinament  de l’estructura granular, en la reducció de la grandària dels grans d’acer, millorant així les seves propietats mecàniques.


El tremp:

Quan es vol aconseguir un acer amb elevada duresa i resistència mecànica s’utilitza el tremp.

El procés consisteix a:

Escalfar l’acer fins que tota la massa es transformi en austenita.(Depenent del carboni la temperatura requerida serà més alta o menys.)

Refredament ràpid per assegurar que tota l’austenita es transforma en martensita.

Els diferents mitjans de refredament depenen de la velocitat que requereixi i son:
Aigua        Mercuri          Olis minerals(derivats del petroli)
Sals foses  Plom fos          Aire a temperatura ambient

*Per a cada acer existeix una velocitat determinada de refredament mínima per assegurar la transformació completa en martensita. Per aconseguir el tremp cal refredar-lo a una velocitat poc superior a la mínima.